Els propers sis mesos constituiran un període particularment perillós, pels Estats Units i pel món sencer. Com va la "guerra contra el terrorisme" nord-americà al finalitzar el primer any del segle XXI? A cert nivell, el govern nord-americà ha arribat a algun dels objectius que es va marcar després de l’11 de setembre. Ha enderrocat al règim talibà a l’Afganistan, emprant gairebé exclusivament el seu poder aeri, i amb un cost mínim en vides nord-americanes. A Kabul ara hi ha una nova coalició governamental, de moment al servei dels Estats Units, que no ha trobat objeccions serioses de cap altre govern, ni a Europa ni a l'Orient Llunyà, ni per part de Rússia ni de la Xina, ni de la majoria dels governs del Sud.

Tampoc hi han hagut objeccions significatives a aquesta política per part de la població nord-americana, ans al contrari. La política de Bush, i el que és més important, l'èxit militar, han estat molt populars, per aquest motiu les perspectives polítiques immediates del Partit Republicà (al novembre de 2002 hi hauran eleccions al Congrés) han millorat quelcom. També és cert que Bush no ha aconseguit de tenir a Bin Laden "viu o mort", i la probabilitat de tenir-lo sembla anar disminuint cada dia. I això, sens dubte, entelarà la imatge de Bush.

Els falcons nord-americans, com dèiem en el Comentari Nº 79, contemplen la situació actual com una oportunitat que no es presenta dues vegades a la vida, i estan puixant fort per capitalitzar-la. Pot ser que s'estiguin guanyant a l'Administració el suport d'aquells l'única preocupació dels quals és la de guanyar les pròximes eleccions. Un Bush guerrer pot semblar-los a aquests gestors polítics una millor opció per guanyar vots que un Bush enfrontat a la recessió econòmica; per això, la possibilitat d'un cop militar a una altra zona (Iraq i Somàlia són els països més esmentats) s'ha fet real, destacant a l'agenda dels polítics de Washington.

Per altra banda, hi ha moltes coses que no van tan bé pels Estats Units. Sembla a punt d'esclatar una quarta guerra entre l’Índia i Pakistan; els indis diuen que si els Estats Units tenen el dret moral a emprar mitjans bèl·lics per combatre el terrorisme, ells també tenen el mateix dret moral. Washington es veu atrapat entre la lògica de l'al·legat indi i el fet que si es dóna una guerra real les tropes pakistaneses es desplaçaran des de la frontera amb l’Afganistan a la frontera amb l'Índia, amb el que s'evaporarà qualsevol esperança de posar un dic al flux de membres d’Al Qaeda des de l'Afganistan fins al Pakistan. A més a més, en aquestes condicions, si Bin Laden és realment al Pakistan, el govern pakistanès no s’arriscarà a desencadenar una guerra civil lliurant-lo quan s'inicii el combat indo-pakistanès.

I què és el que pot posar fi a una guerra indo-pakistanesa? En el passat va ser la Unió Soviètica qui va propiciar la pau. Però si no s’atura aviat, què pot passar al Pakistan? Recordem que un dels objectius de Bin Laden era enderrocar al govern pakistanès. Per això el govern nord-americà es retorça les mans, sense saber quina carta jugar, si és que en té alguna.

Després està la petita qüestió d'Argentina. El país està de fet en bancarrota, a causa de la combinació de la cobdícia [dels explotadors locals] i la rigidesa exhibida pel tresor nord-americà i l’FMI. Potser es pugui contenir l'impacte econòmic d'aquest col·lapse sobre la resta de Llatinoamèrica i de l'economia-món. Però pot resultar contagiós l'exemple d'una revolució encapçalada per la classe mitja? En qualsevol cas, el desengany argentí reforçarà amb seguretat els ànims de qui, a tot el món, pretenen desafiar els més bojos decrets de l’FMI.

No es pot oblidar el conflicte Israel-Palestina. La situació allà mai ha estat tan ombrívola quant a l'esperança d'un acord polític a curt termini que calmi la fúria desfermada dels uns i els altres. El govern israelià no està interessat en dit acord, i menys encara en la creació d'un Estat palestí, i els falcons han aprofitat el moment per forçar els Estats Units i el partit laborista a abandonar gairebé totalment la idea d'una negociació política real amb l'Autoritat Palestina, això és, amb el poble palestí.

Així doncs, els Estats Units i el món s'enfronten a tres situacions molt explosives simultàniament, en cap de les quals pot ocupar ni el més mínim paper el poder militar nord-americà. Els Estats Units es veuen reduïts a la diplomàcia, i francament, l'Administració Bush no és massa bona en aquest terreny, ja que li falta el requisit principal, la capacitat de comprendre d'on ve la resta del món.

En semblant situació, què poden fer els Estats Units? Hi ha dues possibilitats: o bé esperar i veure, amb l'esperança que alguna cosa millori, o bé el què els francesos denominen una fuite en avant [fugida cap endavant], colpejant amb força en una direcció distinta a fi de distreure l'atenció i l'energia d'aquesta crisi múltiple. Els falcons tenen ja una proposta: bombardejar Bagdad (no em prenc molt seriosament la idea de Somàlia: què podrien fer allà els Estats Units després de desembarcar?). I si es bombardeja Bagdad a fons, cal esperar el tipus de victòria quirúrgica que s'acaba d'obtenir a l’Afganistan? És molt improbable. L'exèrcit de Saddam Hussein és més seriós que el dels taliban, i allà no hi ha res comparable a l'Aliança del Nord. A més, els veïns més immediats no rebran amb entusiasme aquesta obstinació nord-americana. Turquia corre el risc del sorgir d'un Estat kurd al nord de l’Iraq, amb tot l'impacte que això pot tenir a la política interna turca. L’Aràbia Saudita corre el risc d'un aixecament intern si permet la utilització de les seves bases. Cert és que l’Iran s'uniria de bon grat a la iniciativa nord-americana, el que posaria histèrics als saudites. ¡Que rodi la roda!

Pel que fa a la resta del món, considerem els resultats de l'últim sondeig Pew a les élites del món [http://www.people-press.org/121901rpt.htm]. S'ha entrevistat a dirigents dels negocis, governs, mitjans de comunicació, etc., a França, Alemanya, Espanya, Regne Unit; Polònia, Rússia, Ucraïna; Argentina, Brasil, Mèxic, Veneçuela; Bangla Desh, Índia, Japó, Coreja, Filipines; Egipte, Pakistan, Turquia, Uzbekistan; Nigèria i Sudàfrica. El resultat: mentre que el 50% de les élites nord-americans estan a favor d'atacar a Iraq, només el 29% dels altres ho estan, sense grans desviacions a tot el món. Mentre que el 70% de les élites nord-americans pensen que els Estats Units actuen concertada i multilateralment, només el 33% de la resta del món pensa el mateix. Mentre que només el 18% de les élites nord-americans creuen que la política del seu país ha provocat els atacs de l’11 de setembre, el 58% de la resta del món pensa que és així (el percentatge més baix es troba a l’Europa occidental, on només el 36% pensen així). I finalment, un molt significatiu 70% (que només varia del 65% al 76% en les distintes regions considerades) pensa que és bo que els Estats Units "se sentin vulnerables".

Així doncs, els falcons nord-americans no compten precisament amb un brillant respatller de les élites de la resta del món (per no parlar de la gent més corrent); i tampoc compten amb un respatller incondicional pròpiament als Estats Units: bona part dels militars nord-americans no creuen que l’enderrocament de Saddam Hussein sigui bufar i fer ampolles. Pot ser que la població nord-americana no se senti en aquest moment tan presa de la síndrome de Vietnam com abans de l’11 de setembre, però no crec que els militars l'hagin superat; no desitgen haver de desenvolupar una guerra llarga i esgotadora que saben que els anirà fent perdre el suport de la població, una guerra sense objectius polítics clars i precisos, com solen dir. I les multinacionals nord-americanes, en general, desconfien molt de les conseqüències polítiques i econòmiques de les eventuals iniciatives falconeres.

No obstant això, per a ells és ara o mai. Els pròxims sis mesos seran el moment de la decisió, i hi ha molts elements impredibles. Hi hauran nous atacs terroristes d'importància? Hi hauran nous col·lapses econòmics sobtats? Es mantindrà unit el govern afganès? Per això és un moment de gran perill. Si passa, podrem començar a preocupar-nos pels propers cinc anys.

Immanuel Wallerstein (1 de gener de 2002).

© Immanuel Wallerstein 1998, 1999, 2000, 2001.

Copyright per Immanuel Wallerstein. Tots els drets de reproducció reservats. Els Comentaris poden ser baixats al disc dur, retransmetre's electrònicament o poden ser remesos a altres via correu electrònic, però no poden ser reproduïts en cap mitjà imprès sense llicència de la persona que posseeix els drets de copyright (iwaller@binghamton.edu).